-TEXTS D'EN JOAN MASCARÓ-
En Joan Mascaró, tot i residir la major part de la seva vida lluny de Santa Margalida i de Mallorca,
hi va viure sempre en esperit. A Anglaterra estant, fou un dels majors impulsors del Diccionari
Català-Valencià-Balear i fou un gran divulgador en el món anglosaxó de la literatura mallorquina
i catalana em general. Des d'Anglaterra es preocupava per la nostra llengua, pel seu país i pel seu poble.
Considerava que que a cada indret -i a Mallorca i als països de llengua catalana en particular- calia
emprar la llengua pròpia i que aquesta havia d'ésser la seva primera llengua, sense que això suposàs
tancar-se a les altres llengües, cultures i visions del món, sinó que, just al contrari, era la primera passa per
al seu coneixement. En paraules seves,
*És una veritat gran, universal, (...) que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i
s'enfila dins els valors universals, i fins i tot dins l'Infinit.
*El món m'ha duit a camins llunyans però que retornen sempre a la terra nostra i al món de la infantesa i
jovenesa que fou el meu i vostre. En aquest món un se sent més finit i la vegada més infinit, més local i a la vegada més universal.
* Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull,
i la gran força de sa literaura d'ençà de la renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família,
a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les
Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura.
*Qui sap l'avenir de la nostra llengua? Jo cada dia l'estim més, si bé m'he allunyat d'ella tal vegada per a
sempre, ja que visc de cada dia més en les coses d'Orient.
*Si pensau escriure literatura, sigui novel·la o poesia o altra literatura, en llengua diferent de la terra
allà on viviu anau completament desorientat (...) La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura
via del poble, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran
amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més
poc que Mallorca, però una cosa és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes mares en el món,
cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte; de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu;
però hem tingut una mare única. Voler dir que entre elles i nosaltres no hi ha una relació també única és
enganyar-nos, és anar contra la veritat. Ara bé, si un de nosaltres se'n va a viure a terres castellanes,
o un com jo a terres angleses, vivint sempre en un ambient castellà o francès o anglès, o el que sigui,
aleshores pot arribar a empeltar una branca d'una altra cultura a la nostra, i el nostre arbre pot donar
dues fruites, com un ametler pot donar ametles i albercocs. Joseph G. Conrad era de Polònia i fins al 21 anys no sabia anglès.
Vengué a Anglaterra, va ésser capità de nau anglesa, va adoptar la llengua anglesa i va arribar a ésser un dels primers
novel·listes en llengua anglesa moderns. Però si ell, vivint a Polònia, hagués escrit en anglès, hauria estat una
cosa absurda. És la cosa absurda i monstruosa d'unes escoles a terres que parlen la llengua d'en Ramon Llull i del rei en Jaume,
on s'ensenya el francès i l'anglès, i d'altres coses poc o molt -més poc que molt!- però n'ensenya una paraula de llengua i
literatura pròpies [l'escrit és del 1948].
|
Carta de mascaró datada el dia dels Reis de 1975, dirigida a Joan Maimó. |
